Aquella iglesia de la Zona Franca

Una congregación presbiteriana coreana, mi excusa para presentarme a un premio

Una vez me comentaron que escribía como Paco Candel. Lo que es curioso porque hasta hace unos meses, cuando me propuse presentarme a los premios que llevan su nombre, no había leído nada de él. Supongo lo dirían por mi interés en describir la periferia (sigo sus pasos sin conocerlos, él también estuvo en Pomar).

La de este año, ha sido una edición de estos premios muy especial, ayer se cumplieron cien años del nacimiento de este periodista, que destacó por escribir sobre los «otros catalanes» que vivían en barracas como las que poblaban esta zona al pie de Montjuïc (no lejos de aquí empezamos el año en busca del ginkgo biloba).

Por lo que a mí respecta, he esperado a que Candel cumpla cien años para presentarme, por primera vez, a un concurso de estas características, con la crónica que tienes más abajo (compruebo que tanto la obra ganadora como la finalista incluyen la palabra «maternidad» en el título y que te las puedes descargar desde aquí).

Últims dies d’hivern está escrita en catalán -los suscriptores que no conozcan la lengua y quieran recibir una traducción al castellano sólo tiene que pedirla respondiendo al mail- y viene a ser un relato de mis escarceos por los alrededores de una iglesia presbiteriana coreana, ubicada a pocos metros de la citada biblioteca y de nombre, cuanto menos inquietante: Jeil Spain.

La redacté pensando más en los lectores de esta newsletter que para un jurado del que preferí no conocer dato alguno (alguna estrategia si que utilicé, como por ejemplo elegir un establecimiento próximo a la biblio). La tenéis íntegra tal cual la presenté.

Agradezco la colaboración de varios amigos que, de una manera u otra, me han explicado su relación con Corea.

Últims dies d’hivern

El conductor del comboi que va en direcció al Fondo ha saludat efusivament al del vagó que va cap a Hospital de Bellvitge. Si no fos per aquest petit detall corporativista, avui seria un dimecres qualsevol de principi de març. Al carrer fa un temps pastós amb cel lletós, amenaça una pluja que potser avui no arribarà, ja sabeu a quin clima em refereixo, preludi d’una primavera tímida com un vedell setmesó. Seria un dimecres pastós qualsevol si no fos perquè és el dimecres del mundial de mòbils. Segons llegeixo a la premsa cada vegada té menys mòbils. Com un Mundial de Fútbol que de sobte es jugués amb un futbolí? O amb caniques d’aquelles transparents amb una cosa al mig que mai aconseguies treure ni tan sols partint-la amb el martell del papa? No ho tinc clar, en tot cas és tan d’hora, tan d’hora, que encara no s’han aixecat els congressistes japonesos. Tothom a les set del matí es desplaça com pot per arribar puntual a les seves feines reals i obligacions matineres de quan els temps analògics. Tothom mira els seus mòbils, però ningú no se n'adona dels cartells provisionals que assenyalen per on s’encamina un al paradís de la tecnologia del mundial sense mòbils.

La parada metro Foneria existeix. Us ho puc ben assegurar. Està envoltada d’edificis tan coneguts com els acudits del teu tiet el dinar de Nadal. Però aquesta no és una perifèria corrent. Al fons es distingeix com una banya que, amb la perspectiva adequada, es converteix en la torre Calatrava. Estem passejant a l’ombra del xiprer miraculós del 92 [Guardeu-me el secret: jo vaig ser voluntari, però ja no ho dic a ningú, perquè si ho fes no podria practicar el meu esport favorit que és criticar els expats]. Parlant de miracles, aquests pisos d’aquí segur s'han revaloritzat una barbaritat amb l’arribada del metro Foneria. Una companya de la feina em confessava no fa gaire que per arribar a la biblioteca Francesc Candel, aquí al costat, on li va tocar treballar un parell de mesos, preferia desplaçar-se en bus. Aquesta línia 10 sud, cremallera de pantaló de nen petit entre Barcelona i l’Hospitalet, li semblava massa profunda per a la seva «talassofòbia» metropolitana.

Tot just abans de sortir per la porta de casa i enfilar el meu reportatge, la meva parella m’adverteix, «ves amb compte no et captin, que ets molt de ficar-te en embolics perquè no saps dir mai que no». Una advertència gens fútil. A la meva edat, no cal dir-ho, un aspira a viure tranquil. Temptat de passar la resta de la vida en braços d’una secta turgent com un goril·la peluix.

Estic pensant que matinar ha valgut la pena. Si m’emporto el concurs a la millor crònica podré vendre cursos, ara sí, per aprendre a guanyar concursos literaris. I qui sap si l’any vinent estaré participant a alguna fira, amb o sense mòbils, com a exemple de cas d’èxit. Però per si de cas, per si el tema de l'església coreana surt malament i no dona per omplir uns quants fulls amb teca de la bona, sempre tinc l’opció d’enviar una crònica que lubriqui la meva relació a distància amb el jurat de la Candel. He repassat l’hemeroteca, no us penseu. Si la biblioteca va obrir les seves remodelades portes el 26 de novembre de 2006, vol dir que l’any vinent farà vint anys que va connectar tota aquesta Zona Franca a l’espessa xarxa de biblioteques. Tot just un any abans que Paco deixés de voltar per aquest barri i per aquest món. Així que podria enviar una crònica per celebrar l’efemèride, i començar-la dient que el 2006 era un temps en què es feia ressuscitar el Bruce Lee en un anunci per vendre cotxes. «Be water my friend». 2006 era un temps de desubicació semiòtica d’abans de la crisi de la totxana. Tothom sap que Bruce Lee mai va necessitar cotxes. Alguna notícia més agradable. Guaita. Un programa de llibres d’en Joan Barril substituirà a Saló de lectura a BTV, que ja al 2006 era de les poques televisions en parlar de llibres. Més cosetes. Els prínceps d’Astúries seran pares d’una altra nena. Els sondejos a l'Equador concedeixen la victòria a l'esquerrà Correa i els últims sondejos donen Chávez vencedor a les presidencials veneçolanes.

[Igual fas tard, però si no vas mirar el resultat del sorteig de la Grossa de la Primitiva celebrat aquell 26 de novembre, la combinació guanyadora va ser: 16, 45, 53, 51 i 37. Reintegrament el 4].

La biblioteca té de mitjana un 4,2 a Google amb comentaris molt disparells. Les crítiques giren en torn als horaris. Miraria el que m’explica chatGPT sobre la biblioteca, però just en aquest moment es creua davant dels meus ulls un informe que diu que la IA consumeix en un any tanta electricitat com 112 països. Repeteixo, en un any. Aviso, doncs, que aquesta crònica està escrita amb l’únic ajut de les meves atropellades neurones. «Save water, my friend».

«Presbiterià» ressona al meu cervell com una cançó de bressol anglosaxona que arriba de ben lluny, com una pel·lícula de William Wyler per on vèiem passar “Los mejores años de nuestra vida”. Comprovo que els horaris dels serveis religiosos són tan capritxosos com els d’una biblioteca. En tenim un a dos quarts de set del matí, que és un molt bon horari per començar el dia amb energia espiritual. Pel següent culte no s’ha d’esperar gaire, uns més que assimilables dos quarts d’onze, però no puc quedar-me perquè han de venir a portar un paquet i haig de tornar el més ràpid possible (no sigui cas que l’empresa de paqueteria s’empipés per faltar de casa meva entre les nou del matí i les onze de la nit).

Des que va arribar a Corea fa una mica més d’un segle a través de missioners nord-americans i anglesos, l’evangelització està fent via al país de l’Àsia oriental. Actualment, el presbiterianisme que s’exerceix a Corea és diu «koshin» i es basa en el sobiranisme total de Déu. En aquest sentit, els practicants del «koshin» no depenen de l’esforç i la reflexió, sinó que és la paraula de Déu la que crea la fe. Una altra de les claus d’aquesta vessant del presbiterianisme, un dels seus principals deures, és l'evangelització a escala global. Així, l'església presbiteriana coreana és avui dia la que més missioners envia arreu. Fins i tot a les immediacions de l’estació de la Foneria on tu, per cert, no has estat mai.

Tot això ho sé per una entrevista concedida per Deok Lee a la web barcelona.cat. El principal gestor de l’Església Presbiteriana Reformada Coreana, de nom Jeil Spain, explica les funcions de la primera església d’aquestes característiques a la península Ibèrica. “A escala estatal tenim el consolat, però hi ha coses que aquest no pot cobrir. Així que l'església funciona com una mena de consolat o ambaixada a la ciutat”, comenta Lee en torn al servei que aquest centre religiós ofereix als compatriotes que acaben d'arribar a Barcelona (segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, a Barcelona tenim registrades unes 700 persones coreanes del sud, cinquanta menys que la comunitat libanesa i seixanta més que les de nacionalitat croata).

A l’entrevista Lee també destaca la importància del K-Pop en l'interès dels joves catalans per Corea. “Hi ha joves que s'han acostat a l'església per curiositat pura, i nosaltres ho hem aprofitat per acostar-los a la nostra cultura, anant més enllà de la nostra religió”. El pop com ariet de la religió. Estrelles mundials coreanes com la Jisoo no han visitat aquesta església, però aprofiten la seva estada a Barcelona per menjar xurros i fer-se fotos que provoquen tsunamis virals. Com, per exemple, posar de moda entre els seus milions de seguidors la Manuel San Román del carrer Banys Nous al Gòtic. Un empresari anomenat Jo va negociar l’any passat amb els socis barcelonins poder clonar la xurreria fins a cinc vegades a Seül.

Una de les últimes alumnes que he tingut com a docent de comunicació i xarxes socials és una gran aficionada a aquest pop coreà que està matxucant tots els registres mundials de indústria musical. Es pot dir que els únics a qui els va bé en la conjuntura musical actual són aquests artistes coreans capaços de muntar un exercit de fans amb capacitat per vèncer qualsevol potència mundial. Ells són la potència mundial.

La tinc al Zoom per explicar-me que està fent un curs de coreà de l’UNED organitzat per la universitat de Pontevedra. “M’hi vaig apuntar perquè tenia el gusanillo del coreà. M'interessen els orígens del conflicte entre les dues corees i com va afectar la seva confrontació a la guerra freda. Tot va venir per una sèrie molt xula que vaig veure titulada Pachinko”. Explica la vida d’una família coreana que ha de marxar a viure al Japó en plena invasió japonesa. “Porto vuit classes, totes online, ara estic amb els sinònims i antònims, les nacionalitats, les professions... També em vaig apuntar a una xerrada de la Casa Àsia sobre la situació actual de Corea del Sud després de la crisi de fa un parell de mesos”.

[Ja ningú no se'n recorda, dos mesos dels d’avui signifiquen dos anys dels d’abans, però Corea va començar 2025 amb el seu principal mandatari suspès de les funcions després que el Parlament votés a favor d'una moció de destitució, i ha estat acusat d'insurrecció i abús de poder].

Laura comenta que es va interessar per la llengua coreana pel tema del K-Pop i al curs que va fer el 2020, el professor, “un crac dels idiomes asiàtics”, com era conscient que molts alumnes s'hi apuntaven pels dorames, “els drames coreans”, i pel romanticisme que emana del K-Pop, doncs el primer dia els va voler treure totes les tonteries del cap i els va dir que la coreana és una societat “molt xunga, són molt conservadors i molt religiosos”. Alguna cosa ja s’ensumava la Laura per la taxa de suïcidis, “súper alta”, i perquè ha llegit a blogs que s’ha disparat el número de celebrities que han acabat suïcidant-se.

Són dos quarts i cinc d’onze d’un altre matí de dimecres pastós. L’ambient al carrer de la Mecànica avui fa olor de cuina lenta, de col macerant-se al xup xup dins l’olla dels records de la meva infància. Un cartell anuncia un tanatori per mascotes amb l’eslògan: “perquè el seu amor deixa petjada”. Jo vaig venir per aquí tot just fa set dies i ja m’he perdut amb l’ajut del GPS. “Els diumenges estan per aquí segur. Costa aparcar i tot de la gent que ve”, em respon una veïna a punt d’entrar al seu vehicle quan li pregunto si ha vist alguna vegada oberta l’església. “Es queden tot el matí de diumenge per aquí. Es queden a dinar i tot”, em comenta mentre jo ja estava girant cua. Crec que s’ha sentit protagonista d’un programa tipus Equipo de Investigación i s’està estirant tot el que pot per satisfer les meves indagacions de periodista amb xandall.

Però el següent diumenge algú ha declarat un tall parcial a la línia 10 Sud que partirà en dos els meus objectius eclesiàstics. No puc arribar en bus a l’església perquè l’itinerari està afectat per la marató de Barcelona, a la que s’han presentat 27.000 entusiastes disposats a completar, al llarg d’aquest matí plujós, una distància de 42.195 quilòmetres. Entre d’altres esforçats corredors es troba el nostre president Salvador Illa. Aquesta dèria per l’esport em recorda que Seül 88 li va passar el testimoni a Barcelona 92. La marató dels nostres jocs olímpics la va guanyar justament un coreà, Young-Cho Hwang, amb un temps de 2 hores, 13 minuts i 23 segons (perquè us feu una idea de la progressió atlètica de l'ésser humà, el fondista etíop guanyador de la marató de Barcelona d’enguany ha necessitat vuit minuts menys, el president de la Generalitat ha arribat una hora i mitja després del guanyador).

“Vaig treballar casualment per a un dels membres del grup BTS al Japó, li vaig organitzar cotxes VIP en un esdeveniment promocional”, em comenta un amic de fa molts anys que va estar vivint a Corea entre el 2017 i el 2018. "La meva experiència a Corea va ser ben estranya. Vaig formar part de l'avançada d'Olympic Broadcasting Services, l'empresa que organitzava la logística de personal, transport, menjar i acreditacions dels Jocs d'Hivern de 2018 a Pyeongchang". Soc aficionat als esports, però he d'admetre que no recordava que s'haguessin celebrat uns Jocs d'Hivern a Corea. I estem parlant d’un hivern rigorosíssim, no us penseu. El meu amic X va haver de gestionar el transport de tots uns Jocs Olímpics a 30 graus sota zero. "Vaig arribar a l'abril de 2017. Amb molts cirerers florits, que em van recordar al Japó, un fet ben curiós perquè els coreans senten un odi terrible cap als japonesos, que ja al segle XV els havien envaït amb tota aquella colla de samurais. Als xinesos, en canvi, els veuen com al germà gran però també senten una mena de rivalitat pel seu suport als comunistes de Corea del nord”. Per cert, m'explica que ell s’agitava quan transcendia als mitjans l’enèsim exabrupte d’en Kim Jong-un, però per als seus col·legues coreans era com si escoltessin caure pluja a l’estiu.

"Quan vaig arribar a Pyeongchang encara no hi havia res construït. En realitat, els Jocs es van celebrar en un ressort que va sorgir del no res per obra i gràcia de l'empresa Samsung, que era la que tenia els terrenys en propietat. Et pots imaginar els interessos soterrats de tot allò”. M’explica el meu corresponsal a Àsia que el primer que et crida l'atenció quan puges a un cotxe de lloguer per moure’t pel país és que a Corea no està permès Google Maps, “per pressions del portal anomenat Naver, de manera que el govern ha prohibit que qualsevol altra empresa mapegi digitalment el país". L’excusa del monopoli cartogràfic és l’amenaça de la veïna Corea del Nord, a menys d’una hora de Gagneung. “Et recomano que vegis fotos de Gagneung, a quaranta minuts de Pyeongchang, on em vaig haver d'allotjar durant els Jocs. Té unes platges magnífiques envoltades d’unes xarxes de filferro que denoten que estem a pocs quilòmetres de la frontera amb els del nord". El punt més calent del planeta. On s'uneixen les dues plaques tectòniques que s'han mantingut a la superfície des que va acabar la primera de les guerres fredes que ens esperen. El punt més comunista tancat i autoritari que resta al món a tocar del marc socioeconòmic més turbo robòtic neoliberal.

A Barcelona estem molt lluny d’aquest mapa de calor nuclear, però aquests dies en han arribat unes advertències de l’ONU per a possibles emergències climàtiques i qui sap si per una futura guerra, encara no se sap contra qui. L’emergència aquest cop no serà per manca d'aigua. Hem doblat reserves i algunes comportes ja s’han obert per desaiguar amb força. Tot va molt de pressa.

Ja encarem l’últim cap de setmana de març, el primer cap de setmana amb sol. El del sempre controvertir canvi d’hora que ens envia directament a l’estiu. Truco al meu amic Dani. “Vols venir demà a missa?”. En una dimensió paral·lela els musulmans del barri del Raval estan sortint de les seves últimes oracions del matí de diumenge escurant les últimes hores del ramadà.

Google que tot ho sap en recomana un llibre de l’última premi Nobel de Literatura, l’escriptora sud-coreana Han Kang. Que Google m’ofereixi coses, sense jo demanar-ho, que tinguin relació amb el que estic escrivint m’espanta una mica. El seu últim llibre traduït al català parla d’una matança de camperols que es van aixecar contra la divisió de Corea a una illa llunyana a mitjans del segle passat. És el preludi de la guerra de Corea explicada a través de la història de dues amigues. Una d’elles de camí a casa de l’altre es trobarà amb una gran tempesta de neu que em fa pensar en les penúries del meu amic olímpic.

Sense arribar als 30 sota zero, però aquest hivern ha fet molt de fred. Se’ns apropa l’enèsima borrasca. Aquesta és més educada i es presenta com a Martinho, just quan comença la primavera. La gent pendent a les xarxes del percentatge d’aigua als embassaments. Som 20 de març i hem assolit el 50 per cent per primera vegada en tres anys. Tres setmanes seguides plovent i la gent s’ha oblidat de la sequera. “Està bé que plogui però tant seguit es fa pesat”, escolto pel carrer. Barcelona no està pensada per la pluja. Ser mediterrani significa quedar-se a casa quan cauen quatre gotes. Millor aquest diumenge em quedo a casa i ho intento el pròxim. Quan vaig començar a preparar aquesta crònica, ara fa vint dies, estàvem al 31,191% de capacitat de les conques internes. Fa temps que no em sentia part de la Història amb majúscules amb tanta intensitat com ara.

Em pregunto si aquestes nenes no seran imatges creades per IA amb l’estil d’Studio Ghibli. La gent ha ofert la seva cara a ChatGPT per clonar el treball d’un artesà del visual com Hayao Miyazaki. Ens hem creuat als passadissos tipus Blade Runner de la línia 10S amb unes noies que semblen sortides d’un manga amb unes ungles impossibles treballades a la Cosmo Expo Beauty (“Una fira per estar al dia sobre noves tècniques, tendències i llançaments en bellesa professional”). La crònica va començar amb una fira per desentranyar l’ànima de la tecnologia que ens ocupa i s’està acabant amb una capbussada al futur de l’estètica que tant ens preocupa. La vida és el que passa entre fira i fira.

El meu amic Daniel sap distingir l’accent coreà del japonès. Jo amb prou feines podria diferenciar el xinès del japonès. És molt aficionat al cinema coreà i aquests dies ha vist Exhuma. Una peli on es parla de la importància d’enterrar els morts on toca. M’explica, sense spoilers, que el mort de la discòrdia tel·lúrica és un traïdor a la pàtria coreana a qui no se li va acudir altra cosa que tenir tractes amb els odiats japonesos. Mentre anem cap a l’església presbiteriana en el que serà el meu quart intent de poder contactar amb els esperits, el meu amic em parla de ritus xamànics, del feng shui que practicaven els japonesos per maleir les tombes coreanes, dels esperits malignes d'antics samurais invasors que van empaitar al poble coreà, qui sap si són els responsables de la massiva presència del bullying a les escoles del país de la Samsung. Són moltes preguntes. Cal que responem el que puguem asseguts en una terrassa del barri del Polvorí, territori de Paco Candel.

Jo em pregunto si el cronista estarà ben enterrat, just aquí, a la mateixa terra on vivien els altres catalans.